Vaja, com és que he vingut a parar aquí?

Clar, he entrat per aquesta porta. Per què? Perquè l’altra estava tancada. O perquè per aquesta hi arribaria més rapid. Què és que ens fa triar una porta o altra? Ara sóc aqui... SOM aqui, oi? Tots plegats... perquè hem triat pasar per una d’aquestes portes avui. Ara.

Clar, no és que hagim sortit de casa pensant: avui vaig a aquell compromís a entrar per una porta. Perquè no ens importava la porta. Ens importava el que passaria a dintre. En realitat, una porta no és res. Vull dir, ÉS justament res. És un espai buid. Doncs el que ens fa estar segurs de que n’hi ha una porta es l’existència d’un costat i d’un altre, ambdòs separats, però al mateix temps transponibles per aquest furat, aquesta obertura. Dins d’aquesta sala i fora, per exemple.

Per cert, per estar aqui, vaja, hem hagut de creuar unes quantes portes: la de casa, la del cotxe, la del tren, la d’aquest local. (per cert, és curiós: el tren arriba, però si no apretes el botó, la porta no s’obre, el tren s’en va, és com si mai hi haguès estat, jà no pots marxar cap al teu destí, jà no et pot transportar). Eh, transPORTAR, veieu. PORTAR d’un lloc cap a un altre. Com si el tren fos una porta entre l’origen i el destí.

Sí, clar. Però per nosaltres, la porta no importa. ImPORTA. Com “in-portar”, portar cap a dins. No portem la porta cap a dins, la deixem de banda. Potser perquè ni totes les portes són tan concretes com les del cotxe o les d’aquest local, i llavors ni veiem que hi són.

Diuen que els ulls s ón la porta de l’ànima... Quin és el moment exacte en que ens adonem que estem enamorats? Que ara jà no hi ha manera de tornar? No es torna. Es pot inclús sortir, però és sempre per la porta de sortida, al altre costat del passadís. Quin és el moment exacte en que ens adonem que ho hem espatllat tot, o arreglat tot, o consolidat una amistat, o acabat una amistat, o canviat un punt de vista, o madurat un punt de vista, o corregit un defecte, o descobert un defecte, o prés la decisió correcta, o fet la cosa incorrecta, o superat un obstacle, o trobat un obstacle? Ah, les portes que tanquem... els deserts que hem de creuar... N’hi han moltes històries, des de la bìblia fins al cine americà en que els personatges han de creuar un desert, oi que sí? Jà ho sabem: per ser un heroe, això és essencial. Doncs vinga, ‘nem-hi. Quan abans comencem la travessía, abans ens en lliurem. N’hi ha, però, un petit problema: no trobarem la porta del desert mentre estiguem buscant-la. No es pot obrir la porta del desert si les mans estan ocupades agafant les maletes. No es fan maletes per anar al desert. Alguns viatges els hem de fer desagarrats de tot. Lliures, buits i oberts. Com una porta mateixa. Una porta oberta, obviament.

Potser el nostre camí comenci allà al llunyà principi, en una sala rodona amb 360 portes. I obviament, per començar a trillar-lo serà necessari obrir unes quantes. Potser una, només. La gran complicació és més greu que voler encertar de triar aquesta una, la “porta correcta”. És voler estar jà a l’altre costat. De totes a la vegada, si pot ser.

Ves a saber on ens en anem... on les portes que obrim ens portaràn... Potser l’última porta sigui un port. Un grand port amb un portal. Potser cap a on ens en anem no hi hagin ports, perquè sempre anem, mai no ens aturem... Però navegarem segurs mentre poguem mirar les estrelles. Navegarem segurs mentre sapiguem que hi han portes per obrir.

This monologue was written and performed for the event of presenting the book PORTALES (Doors), by Jordi Elias, a fine artist, draughtsman and photographer from Barcelona.

In 2008 he “drew” the book Portales (Doors), full of visual poetry and philosophy, using the door metaphorically in different images that connect us with our inner emotions.

The text explores the Catalan word "porta", that can mean "door", "take somewhere", or "bring".